Records com a herència
Una part molt bonica del futbol són els records i veure com la gent els narra als seus fills o la gent jove. És com rebre una herència, com donar a altra persona, sobretot a les que estimes, unes vivències i unes sensacions, que al contar-les, simplement volem que perduren en la memòria, en el temps. Vulguem o no, la temporada a 3a divisió de l’any passat del Deportivo serà una vivència i una experiència que transmetrem amb estima als nostres descendents. Depèn de cadascú podrà ser positiva, negativa o agredolça. A més durant l’any del Covid. Més ingredients per passar a la memòria impossible.
Personalment recorde el dia del descens a 3a divisió en el Collao contra el Celta B com uns dels pitjors dies de la meua vida, un fet que va crear una gran ferida interiorment. Plorar amb mon pare a la tanca de Gol A veient com s’acabava la 2a B era com si algun familiar emmalatira. Aquestes llàgrimes es repetien a tota la grada en persones de totes les edats. Però com totes les ferides, aquestes cicatritzen i al final curen. Però queda el record.
El pas per 3a divisió ens va donar dos coses: vivències i un equip que va estar compromés amb l’escut fins al final. Pocs equips d’Europa tindrien un compromís tan fort dels seus jugadors com va tenir l’Alcoyano la temporada passada. Etern agraïment.
Estar a 3a divisió et fa viure coses emocionants, agredolces. No puc imaginar la sensació que vam tenir tots els alcoianistes desplaçats a Benigànim aquella vesprada d’agost. De jugar contra equips històrics a 2a B, estadis de 1a divisió, la copa contra equips de Champions, entre molts altres, a veure’ns jugar en Benigànim. La 3a ens ha fet veure coses curioses, pagar 15 euros per veure el Deportivo a Atzeneta, veure com el porter del Jove Espanyol de Sant Vicent ve a saludar-nos al final del partit encara que havia encaixat 3 gols, escoltar al porter del Paterna dir-nos que quina sort havia tingut que no li havien xutat, parlar amb els liniers jugant-se el partit, mirar el Deportivo contra el filial de l’Elx a Cox asseguts a la terrassa d’un bar esmorzant (millor que a un “palco vip” del Bernabeu), etc. La llista d’anècdotes podria ser eterna.
A banda de les vivències, el que haurem de recordar sempre serà el compromís dels jugadors amb els colors tot i les adversitats i els problemes. Era una plantilla de 3a divisió, però era la millor plantilla. Ningú no podrà recriminar-los res, perquè es van deixar la pell i tenien un objectiu clar, tornar el Deportivo on tocava. Aquests jugadors que l’any passat portaven la blanc-i-blava seran un record que com deia abans, donarem en herència als nostres descendents.
Pel què fa a l’any que començarem, després de tot el que hem viscut al 2020, qui pot atrevir-se a pronosticar alguna cosa? Només fa falta veure la 1a divisió i la inusual classificació. Hem de ser conscients que tots els equips han perdut un jugador que és l’afició. Amb el Collao ple i animant, l’Hèrcules no haguera eixit viu o el partit de l’Eivissa haguera sigut diferent.
Hem vist moltes versions de l’Alcoyano amb els pocs partits que hem vist. Els inicis de qualsevol cosa són importants, i per culpa del maleit virus potser no hem començat com tots i totes voldríem. Sí Juanan està bé l’equip millora molt, els esforços de Juli són impressionants i donen resultat, les parades d’handbol de Jose Juan salven punts i quan Raul i Garcés formen un mur no entra ningú a l’àrea. De tots els jugadors podríem dir alguna cosa bona. Això sí, el que no voldria mai veure ni escriure és que veiem a jugadors que no es deixen la pell en cada partit. L’estratègia que de vegades utilitza Vicent Parras és bona, hi ha que fer rotacions i tenir tots els jugadors al cent per cent. No oblidem que estem a una lliga que no és gens normal i on cada punt compta més que mai.
Després de l’any tan estrany i per oblidar com el 2020, qualsevol predicció pel 2021 serà com llançar una moneda a l’aire. Juguem a un escenari nou, camps buits, lligueta curta i amb partits suspesos pel covid. Per desgràcia segueix al club el secretisme i ningú no sap quina és la situació econòmica ni institucional, i com sempre els socis formem part d’un club en què som més que necessaris però sempre som els eterns oblidats. Ningú no va poder pensar al club que tancarien els camps per la pandèmia i els socis tenen dret a veure el Deportivo (almenys els partits del Collao) sense haver de pagar més? I acabe amb altra pregunta, no ens mereixem algun agraïment els socis després de renovar al juliol per pagar els sous de l’estiu als jugadors i fer-se socis al setembre sense saber si entraríem al camp? Cadascú que pense les seues conclusions. A voltes, els diners no ho son tot.
Què passarà en aquest 2021 que comença? Em conforme amb tornar a veure abraçades al Collao celebrant un gol i on no falte ningú. I si aquestes abraçades són per crear records per donar en herència molt millor.
IGNASI CABALLER, professor i membre de la penya planes blanc-i-blau