Carlos Matarredona torna als Estats Units on juga al tenis i cursa estudis universitaris d’economia

Carlos Matarredona, el benjamí d’una saga d’esportistes que abasta germà, pares i oncles, comença a comptar els dies abans de creuar de nou el toll per a no tornar fins a l’estiu. Se li va fer estrany al principi, després de dos anys fora de casa, de viure a milers de quilòmetres, amb severs horaris, recuperar velles rutines. Han acabat sent quasi nou mesos a casa, des de març passat, amb hàbits que creia oblidats. Són les conseqüències d’aqueix problema global que és el coronavirus.

Dissabte que ve 26, tot el viscut aquests mesos, quedarà en un simple record. Aqueix dia prendrà un vol que li portarà de retorn als Estats Units. Allí li espera una altra ciutat, una universitat diferent i nous companys de classe i entrenament. “Sé que al principi el passaré malament. M’esperen dues setmanes bastant complicades. Allí no hi ha Calvalcada, el 6 de gener comence les classes i tres dies després, el 9, tenim el primer partit”, revela entre esperançat pel que li espera i certa nostàlgia de perdre una altra vegada la calor de la vida familiar que tant havia trobat a faltar en la seua estada de dos anys als Estats Units.

Carlos Matarredona deixa arrere l’estat de Texas per a aterrar a Alabama, en el sud-est del país, prop de Miami, la seu de la universitat per la qual va fitxar en plena pandèmia. Fa un parell d’estius va voler provar el vell somni americà atret per l’experiència del seu oncle Miguel Valor, qui fa quasi tres dècades, quan quasi ningú a Espanya estava disposat a creuar el toll per a estudiar i formar-se esportivament frenats per la barrera de l’idioma, va decidir tirar-se la manta al coll i embarcar-se en aquella aventura.

LA PETJADA DEL SEU ONCLE MIGUEL
Miguel Valor va tornar dels EUA amb una carrera universitària i deixant petjada tenística. Va ser campió universitari i en la seua volta a casa va començar una carrera que li va portar fins al número 33 del rànquing nacional, alguna cosa que ni per remei ningú ha aconseguit ni acostar-se ni abans ni després, a més de proclamar-se campió d’Espanya de dobles al costat del madrileny Tati Raspós i guanyar diversos tornejos al llarg de la geografia nacional.

El seu nebot, de 20 anys i un imponent físic amb 2,01 d’altura, va voler imitar els seus passos i porta pel camí de repetir els seus èxits. En el primer any als Estats Units, va guanyar la NJCAA, que és el campionat d’universitats de Júnior College –els dos primers anys de carrera– més prestigiós del país. A més ho va fer amb la mateixa universitat que el seu oncle Miguel, la Tyler Júnior College. “Va ser molt emocionant, guarde un gran record d’aquell dia. Juguem a Miami la universitat del qual havia guanyat el títol en les tres edicions anteriors. Arribem empatats a l’últim punt, que era el doble, en el qual jo estava. Guanyem en el tercer set 6/4. Va ser increïble, tardaré a oblidar-ho”, admet.

Aquesta última temporada portaven pel camí de repetir la mateixa gesta, fins que el coronavirus va aparéixer per a canviar-ho tot. “Veníem de jugar a Florida, en la volta ens van assegurar que anava a suspendre’s la competició i una setmana després ja estava volant cap a Espanya res més decretar-se l’estat d’alarma”, apunta.

Es va obrir llavors un període d’incertesa que per a Carlos Matarredona va acabar setmanes després quan l’entrenador de North Alabama es va posar en contacte amb ell i li va proposar fitxar per als pròxims dos anys. Immediatament va dir que sí i en aquesta universitat completarà els seus estudis de tercer i quart d’Econòmiques i possiblement també el Màster final de carrera. “Un entrenador pot voler-te, però si la part esportiva no va acompanyada d’unes bones notes a nivell acadèmic, pots quedar-te sense beca. Ells posen molt, fan possible que pugues formar-te com a jugador d’elit, però també la teua has de posar de la teua part. Afortunadament estic content de com m’estan eixint les coses, vaig acabar en Tyler amb un 3,75 sobre 4. Al principi va ser dur, vaig arribar pensant que sabia anglés i vaig estar dues setmanes que ni m’assabentava en classe”, subratlla.

Carlos Matarredona comenta que a les 8 ja està en classe. Són cinc hores seguides fins a la una, en la qual deixa els llibres per a menjar i prendre’s un xicotet descans, ja que a les dues i mitja ja ha d’estar en pista per a començar a entrenar. Dues hores de dura sessió que complementa amb una més de gimnàs. “Sobretot és molt important organitzar-te, tindre els teus propis horaris, en cas contrari acabes superat. Nosaltres érem sobre deu en l’equip, cadascun d’un país diferent, hi havia europeus, brasilers… Al final tots estem igual, fora de casa i et crees la teua pròpia família”.

Reconeix l’alcoià que més enllà de la bambolla universitària feia poca vida social. “Tampoc els nostres horaris permeten moltes més coses. Acabes entrenant sis dies a la setmana. Allí hi ha molta passió per l’esport universitari. Està molt estés en les famílies acudir amb els seus fills als partits. Es passen el dia sencer, mengen fins i tot allí. Al final fas amistat amb ells. És curiós la intensitat amb la qual es prenen l’esport universitari”, indica.

Carlos Matarredona encara té molt fresc en la memòria el primer dia que va arribar a la Universitat de Tyler. Estava jugant l’equip de bàsquet i se li va acostar un professor. Es va presentar i li va dir que va ser professor del seu oncle Miguel quan va estudiar allí. Estava previst fer-li un homenatge. “Anava a vindre, tenia el bitllet fins i tot comprat, volien que el seu nom estiguera en l’Hall of Fame de la universitat, però la pandèmia va fer que s’ajornara tot. Crec que encara segueix en peus l’homenatge. Va deixar petjada i per a mi va ser com una targeta de presentació quan vaig arribar allí”, confessa amb orgull.

SER PROFESSIONAL A ESPANYA
En North Alabama li espera un altre campionat, la NCAA, amb alumnes de tercer i quart curs. “Quan es van posar en contacte amb mi, em vaig il·lusionar de seguida. És un projecte que no per a de créixer. Porta sis anys en la Divisió 1 de la lliga nacional amb aspiracions de continuar millorant. En la nostra conferència som nou universitats, accedint a les finals estatals els dos primers. Les aspiracions són de classificar-se. En l’equip hi ha jugadors de diverses nacionalitats, des d’americans, francesos, brasilers… Curiosament el brasiler em va escriure dient-me que em coneixia. Va estar any i mig en l’acadèmia de Ferrero a Villena i s’acorda que va jugar contra mi. Les circumstàncies de la vida fan que ara siguem companys d’habitació”.

En l’equador de la seua estada als Estats Units no sap si després acabarà ampliant el seu particular somni americà o decidirà tornar a casa. El que sí que té clar és que quan torne a Espanya li agradaria dedicar-se un parell d’anys professionalment al tenis. “No m’agradaria quedar-me amb el dubte”, esgrimeix algú que tant per joc com per presència física no s’ajusta al prototip de jugador espanyol. “Em fixe més en Isner –estatunidenc, 2,08 d’altura,109 kg i especialista en pista ràpida– que en Nadal. La seua manera de jugar s’assembla més a la meua”.