Rubén Porras, en l’elit de l’arbitratge

Quan a la nostra ciutat es pensa en Primera Divisió, el primer nomene que a un afeccionat al futbol li ve al capdavant és el de Jorge Molina, tampoc s’oblida de Lucas Torró i els més nostàlgics recorden l’etapa de José Bordalás o Paco López. No obstant això, aquesta temporada té una altra raó per a presumir, que a diferència dels anteriors viu i entrena ací.

Parlem de Rubén Porras, nou àrbitre assistent de LaLiga Santander, guanyador del Trofeu Acevedo amb el qual el comité nacional d’àrbitres reconeix al millor col·legiat de la passada campanya. En el que portem de competició ja ha sigut designat en partits del Reial Madrid i del Barça, encara que el que més il·lusió li ha fet d’aquest debut en la màxima categoria ha sigut formar trio arbitral en la seua estrena amb el valencià Mateu Lahoz, considerat com el millor col·legiat espanyol del moment.

Rubén Porras estarà eternament agraït a la seua mare per moltes raons al llarg de la seua vida, però hi ha una que va marcar per sempre la seua joventut i posterior desenvolupament professional. Va ser ella qui li va aconsellar que seguira vinculat amb l’esport quan es va anar a estudiar a Alacant. Havia jugat en el Modalcoy dels últims anys de la seua etapa daurada, també es va arromangar a entrenar a xavals del Sant Roc, però la marxa cap a la capital de la província va suposar tallar amb el món de l’esport, alguna cosa que no li va fer massa gràcia a la seua progenitora.
Llavors va ocórrer alguna cosa que ho va canviar tot. Va succeir un dilluns i el dissabte ja estava dirigint el seu primer partit com a col·legiat. Va ser en la categoria cadet, s’acorda que va haver de desplaçar-se fins a Ontinyent i que tenia 17 anys. Eren uns altres temps, llavors bastava amb haver jugat al futbol com a únic aval, ara seria inviable i qualsevol que vulga ser àrbitre ha de passar per un curs de formació i unes proves físiques.

D’aqueixa primera vegada ha passat més de mitja vida. Ara Rubén Porras té 35 anys i ja és àrbitre assistent de Primera Divisió, a la qual ha arribat amb un currículum impressionant sobre la seua esquena, amb 8 temporades en la categoria de plata i 171 partits. “Va ser arribar i enganxar-me de seguida”, recorda per a suggerir que “em vaig enamorar de l’arbitratge, així de senzill”.

SER PROFESSIONAL
Van ser tres temporades dirigint en la base i futbol regional, fins que amb 20, també a Ontinyent i en un partit de Nacional Juvenil, va debutar com a assistent. Allò va acabar per aclarir-li encara més les coses, iniciant una carrera que no sembla tindre sostre. Des de fa un mes, va renunciar a la seua ocupació laboral com a treballador de l’asseguradora Unió Alcoiana i convertir-se en àrbitre professional. “No va ser fàcil, però si persegueixes un somni, has d’assumir uns certs riscos. A mi no m’ha sigut senzill arribar fins ací. Darrere hi ha molt de sacrifici, renunciar a gran quantitat de coses quan comences, però el camí ha valgut la pena i estic molt satisfet de l’aconseguit”, resumeix.

Amb 24 anys va aconseguir fer el salt de Preferent a Tercera, divisió en la qual va estar dues temporades, per a l’any següent ascendir a Segona B. En la categoria de bronze només va romandre un curs, en el següent va aconseguir pujar a Segona A.

Tenia en aquells dies 27 anys. Ningú del col·lectiu dubtava que el seu futur passava per la Primera Divisió. “No puc dir si ha sigut molt o poc temps. No depén de tu, hi ha una sèrie d’informes i puntuacions que són les que decideixen els ascensos i descensos. Hi ha els qui han pujat en el primer any d’estar en Segona i a la temporada següent han baixat. Mai se sap el que és millor. El que sí que puc assegurar és que vaig gaudir molt aquest ascens. Va ser un any espectacular en el personal. Crec que van arribar a ser 24 partits, entre ells dos de Copa i deu en el VAR. Em van designar per a la final del play-off d’ascens, però en classificar-se l’Elx, vaig haver de quedar-me a casa. Va ser l’any que més partits em van donar”, destaca.

Amb el seu ascens, va caldre assignar-li equip arbitral, ja que el col·legiat amb el qual feia d’assistent, el basc Aitor Gorostegui, segueix en Segona. “Em va cridar César Soto Grau, que és de La Rioja i em va proposar anar-me’n amb ell i Carlos Alcaraz, l’altre assistent. Porte poc temps amb ells però estic encantat. M’aconsellen, es preocupen per mi i això ajuda”, confessa Rubén Porras, qui no va debutar en Primera amb ells, ho va fer ni més ni menys que amb Mateu Lahoz en la primera jornada de lliga, en un Granada-Ath Bilbao. “Per a mi va ser com un somni, no me’l creia. Feia dies que ho havia vist xiulant un partit de Champions. T’acostumes a veure-ho per televisió i de sobte, estava amb ell. Va ser una cosa que no oblidaré. Vaig intentar xopar-me de tot el que deia o feia”. Després d’aquell debut somiat, va vindre un Madrid-Valladolid, un Getafe-Barça i diumenge passat va estar en Zorrilla, al Valladolid-Ath Bilbao.

En poc més d’un mes, ha dirigit als dos grans del futbol espanyol, tot un privilegi que li fa tindre una altra visió de futbolistes que són autèntics ídols. “Si haguera de destacar alguna cosa d’ells, és la normalitat i la cordialitat del tracte”. Quan va ascendir a Segona Divisió, recorda Rubén Porras que el canvi va ser significat. Ara que acaba d’aterrar en la màxima categoria, diu que l’escaló encara és major. “Record que el meu primer partit en Segona va ser un Rácing-Las Palmas. Em va sorprendre la velocitat que es jugava. En Primera el salt encara és major i damunt està la qualitat dels futbolistes, els controls. També tot és molt mediàtic, a tota hora s’estan repetint els resums de les trobades”.

La preparació d’un partit comença el dilluns, res més conéixer les designacions. Llavors comença un minuciós procés que els porta a desgranar als dos equips en tota mena de situacions. No sols es mira als jugadors de manera individual, el seu comportament, la seua manera de jugar, també es té en compte als entrenadors, els sistemes tàctics o l’estratègia. “És un treball en equip que durant la setmana realitzem a casa i després els fins de setmanes, quan ens ajuntem, acabem d’analitzar-ho tot perquè quan saltem al camp ens vegem sorpresos el menys possible i poder-nos anticipar a l’hora de prendre decisions. Ser un bon assistent és un equilibri de moltes coses, des de la part física, coneixement de les regles de joc i l’experiència, tot aqueix bagatge que et dóna molts anys de veure partits i jugades”.

El VAR
És inevitable no abordar dues realitats que estan marcant el futbol d’elit de la denominada nova realitat. Rubén Porras és directe i no s’amaga a l’hora de dir que prefereix els camps amb públic, malgrat que la seua labor sempre es trobe en la diana dels afeccionats. “Que hi haja públic et fa estar en permanent tensió i concentrat, que no baixes ni un segon la guàrdia. Qualsevol distracció que pugues tindre suposa que se’t vaja una jugada”.

Com tampoc defuig el debat sobre l’aplicació del VAR, que tanta polseguera ha alçat des de la seua implantació. “Sóc partidari de la seua aplicació, pense que ha contribuït a augmentar l’encert arbitral. Si ja per si mateix era molt elevat, crec que estava entorn del 95%, amb el VAR estem en el 99,18%. S’han acabat els errors clars. El futbol no és perfecte com tampoc ho són els jugadors i els àrbitres. Preferisc la seua aplicació encara que això supose que la meua nota personal siga pitjor en aqueix partit”, aclareix l’alcoià, qui comenta que després d’aquest ascens la seua popularitat a la ciutat s’ha vist multiplicada com mai s’esperava. “Abans algú venia a dir-te alguna cosa perquè et coneixia, ara fins i tot en el supermercat i amb màscara m’han arribat a parar per a comentar-me alguna jugada o perquè m’han vist en algun partit per televisió”.