Siba Sellés ha sigut plata en l’autonòmic de triatló

Compte amb una certa pena, quasi emocionant-se, que fa uns pocs dies va decidir fer neteja a casa i alleugerir algunes prestatgeries i calaixos de diversos dels seus records més preuats. Assegura que va omplir la furgoneta fins als topalls de plaques, medalles i, sobretot, de molts trofeus. Reconeix que li va costar bastant desfer-se d’ells, sabent que anaven a convertir-se en ferralla, quan en veure la inscripció que venia al peu era inevitable que no li vingueren pensaments al capdavant.

En aquella furgoneta van viatjar cap al desballestament molts sentiments, el testimoniatge d’una vida repleta d’experiències en la qual l’esport ha sigut una part essencial del seu dia a dia, sempre a la seua manera, amb una visió molt particular, tractant de no ser engolit per aqueix devorador d’il·lusions que per a molts va ser intentar ser cada vegada més competitiu i aconseguir millors marques. A Siba Sellés mai li va faltar el gen de la competició, és més, va tractar sempre de gaudir d’ella, va ser moltes vegades el seu estímul per a seguir avant, però mai a qualsevol preu.

És el que explica que en asseure’s a repassar el que va aconseguir fa uns pocs dies en l’autonòmic de triatló, que ha sigut el seu últim i meritori pas per un podi, aqueix matí li esperava una sessió de piscina de 2.000 metres, que se sumava a la tirada de 80 quilòmetres amb bicicleta del dia anterior. Seria el normal en algú que afronta un calendari en el seu apogeu físic, però ell ha superat els 60 i ja està en els 61 anys, porta un any jubilat laboralment i és avi, del que s’ocupa diàriament.

Va tornar d’Alacant, seu fa dues setmanes de l’autonòmic de triatló, on va acabar segon en el seu grup d’edat (més de 60 anys), amb una bursitis en el genoll que li té preocupat. Va ser la seua primera competició des del confinament. Va disputar la distància olímpica –1,5 quilòmetres nadant, 35 amb bicicleta i la prova va acabar amb altres 12 quilòmetres, ara ja corrent–.

Siba Sellés està inquiet perquè la setmana vinent a Gandia, en concret el dissabte 17, se celebra un Mitjà Iroman –2.000 metres nadant, 90 amb bici i s’acaba amb 21 quilòmetres de carrera, una Mitjana Marató– i ell està inscrit. Fa un any va decidir tornar al triatló, una disciplina de la qual és un dels pioners de la Comunitat Valenciana. Quan ningú ho practicava, ell va decidir prendre part en la primera edició del triatló d’Oliva, una de les proves emblemàtiques del calendari valencià. Va ser fa 31 anys, fa just tres dècades, i va acabar cinqué.

Ho va deixar perquè el seu sempre va ser la muntanya, l’aigua sempre se li va ennuegar. Després de jubilar-se va decidir posar-se un repte, millorar en la natació. Es va fer soci del Club Natació Alcoi i des de llavors no per a de barallar-se amb el rellotge. Manté una lluita titànica a tractar de no eixir de l’aigua l’últim, que després recupera en la bicicleta i en l’asfalt. “El meu hàbitat natural és la muntanya. La carrera perfecta per a mi és la combinació entre la bicicleta de muntanya amb córrer per la muntanya.

Va buscar sobretot estar motivat i això s’aconsegueix gaudint del que fas, compartint experiències i tractar de trobar nous estímuls. Quan he tingut problemes de genoll, m’he bolcat més a fer bicicleta. Entenc l’esport com una manera de gaudir de la vida que recomane. Gaudisc molt entrenant amb més gent”, confessa. Aqueixa manera quasi filosòfica d’entendre l’esport li porta en una mateixa setmana a compartir entrenaments amb membres del Club Natació Alcoi, del Trialcoy o de la Unió Ciclista Alcoi, sense oblidar al Centre Excursionista Alcoi, del qual ha sigut huit anys vicepresident i ara són quatre com a secretari, participant activament de la creació del Xitxarra Trail, el circuit comarcal de carreres de muntanya o en l’organització de la Licitada al Montcabrer, una de les proves veteranes del calendari valencià de carreres de muntanya.

La seua passió també inspiradora. El seu millor exemple és el seu Emili Sellés, que necessita poca presentació dins del circuit de carreres de muntanya de la Comunitat, on durant molts anys ha sigut un dels corredors a batre. En aqueix temps era difícil que allà on hi haguera una carrera de muntanya no estiguera el cognom Sellés entre la llista d’inscrits. Entre les seues moltes bogeries esportives, que en altres èpoques eren autèntiques rareses, compte haver fet ultramaratones de 120 quilòmetres, també de 80 i 60 quilòmetres, encara que assegura que una de les seues experiències de les quals més orgullós se sent, és haver completat al costat del seu fill la mítica travessia del Carros de Foc, cinc dies de trekking d’alta muntanya a través d’un recorregut circular entre el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

“L’esport no és només guanyar, és també compartir i infon una sèrie de valors que sempre he tractat de transmetre als qui em coneixen. Per a mi és molt reconfortant seguir ací, gaudint del que faig, per damunt de medalles o trofeus. Això no vol dir que no m’importe competir, en carrera busque superar-me, en cas contrari no trobaria aqueixa motivació per a mantindre’m tants anys en actiu”, explica Siba Sellés, per a qui aqueixa cerca constant de nous reptes també va tractar de transmetre-la a la seua professió com a professor, que va combinar amb la presentació a concursos, impartir cursos o endinsar-se en el món de la publicitat. “M’he considerat una persona creativa, ser sobretot un dinamitzador de gent que tinguera les seues pròpies inquietuds i iniciatives”, confessa el Siba Sellés artista, algú que va trobar en l’esport el seu propi racó de benestar, que durant anys va dirigir el departament de disseny gràfic de l’Escola d’Arts i Oficis, que després va impartir dibuix tècnic en l’institut Pare Vitòria i que es va acomiadar com a professor en l’Andreu Sempere.