La humanitat i amor a Emilio Sala. JORDI PASCUAL I MIREIA PASCUAL
La nostra iaia, María Pastor, va viure durant els 88 anys de vida moments històrics molt diversos. Des de la humilitat que la caracteritzava va tindre una vida feliç que arrancava a la lleteria de son pare, qui repartia per Alcoi la llet de les vaques que tenien. Va viure la Guerra Civil de menuda i ja no tan menuda, la dictadura posterior. Al final de la seua vida va viure una pandèmia mundial de la qual encara tenim nombroses incògnites per resoldre.
Eixos últims mesos de vida els va passar a l’Emilio Sala, la residència de gent gran on l’han cuidat durant anys, adaptant-se a les seues necessitats de dependència que va anar incrementant-se amb l’edat. Esta carta o text naix d’este tracte cap a ella.
Durant tot el temps que ella ha estat allà, les mostres d’afecte i la humanitat de les seues treballadores i treballadors ha sigut un continu. Mai ha rebut una paraula fora de to ni un gest lleig. Els últims mesos ens han fet pensar, durant el confinament, com d’important és tindre recursos socials com este i que siguen públics, per a què no responguen al benefici econòmic de ningú sinó al benefici social de tothom. Abans que a la iaia li agafara l’ictus que va acabar amb la seua vida en poc menys d’un mes, ja pensàvem en la necessitat d’agrair el que havien fet per ella.
Ens sembla extraordinària la protecció i adaptació que han fet de totes les persones que hi resideixen per a què el virus no entrara i no es repetira la catàstrofe d’altres residencies de la ciutat. Els van confinar, com a tots nosaltres, i quan van obrir les portes, les mesures de seguretat van ser rigoroses en horaris, vestimenta, etc. Però a banda d’esta protecció física, van saber cuidar també de la seua salut mental. Tancats com estaven cadascú a la seua habitació, les treballadores van cuidar les telefonades i videotrucades.
La meua iaia va poder veure com creixia la meua panxa d’embarassada a l’últim trimestre i va poder conèixer el seu besnet a través de la pantalla quan va vindre al món en ple confinament. Quan per fi van obrir les portes, es va produir per a mi un moment molt poderós emocionalment: mantenint els dos metres de distància, el meu fill de poc més d’un mes va poder veure a la seua besàvia sense entrar a la residència perquè els menors de 14 anys no podien fer-ho. Amb la humanitat que els caracteritza, la dona va veure’l amb seguretat, ella des de dins i nosaltres des de fora. Gràcies a eixe moment, abans de morir, ella ha pogut conèixer a la que era una de les seues grans il·lusions en vida, el seu quart besnet. Estaré eternament agraïda. D’eixe moment i de molts altres. De com cuidaven les seues capacitats intel·lectuals amb sumes i restes, amb dibuixos i manualitats, amb moltíssimes activitats que la feien mantindre’s viva, a la seua colla d’amigues amb qui jugava al cinquet, a la perruquera que li feia el monyo, a les treballadores que li donaven la medicació, a les que li donaven el dinar i el sopar, a les que la vestien i la dutxaven, etc. Això es dignitat pura, com la que deuen tenir totes les persones grans, una vida digna.
Mentre la meua germana gestava el seu primer fill, jo seguia confinat a Catalunya i parlant quasi cada dia per via telefònica amb la iaia. Prop de mitja hora diària que sempre tenia uns minuts d’agraïment a les treballadores de la residència, especialment els dies que la treien al pati a prendre el sol. Quan algun dia coincidia la meua trucada amb la visita d’alguna d’elles, em demanaven que m’esperara una minuts per a què poguera parlar tranquil·la. L’estima i acompanyament a la pèrdua de facultats inherent a la vellesa van perdurar fins a les últimes hores de la seua vida amb moltes de les treballadores acomiadant-se per última vegada –algunes d’elles entre llàgrimes– després de setmanes de preocupació i canvis d’habitació en què movien totes les fotos familiars que l’acompanyaven cada dia mentre esperava la nostra visita.
Per la professionalitat i la dignitat de les treballadores socials i sanitàries que cuiden dels nostres iaios i iaies, gràcies.