75 anys de la gesta més gran de l’esport alcoià

La dècada dels 40 del passat segle van ser anys esplèndids d’una entitat blanc-i-blava que començava a fer els seus primers passos com a club. Secundat per un futbol local molt potent, amb una lliga que no parava de donar bons jugadors que van elevar el nivell d’aquell equip, permetent a l’Esportiu créixer amb passes de gegant, en paral·lel amb una puixant societat local que va injectar els diners necessaris perquè aquella gesta fóra una realitat.

Així va ser possible que una ciutat de tot just 50.000 habitants poguera proclamar-se, fins per dues vegades, campió de Segona Divisió i militar durant quatre temporades en la màxima categoria del futbol espanyol, forjant una llegenda que ha perdurat amb el pas del temps i que va fer del Alcoyano un club simpàtic i molt volgut en tot el país.

A penes s’emportava un any des del final de la guerra civil espanyola quan el Alcoyano va aconseguir proclamar-se en 1940 campió regional de Segona. Es donava, va passar així, amb la base d’aquell equip que va acabar per davant del Contestà, en una lliga en la qual també estaven l’Ontinyent i l’Énguera, a l’inici d’una dècada prodigiosa que anava a tindre el seu primer punt culminant el 20 de maig de 1945. S’acaben de complir precisament 75 anys d’aquella gesta increïble, guanyant 4-1 al Ferrol en el Collao, una victòria que donava el primer dels seus tres ascensos a Primera Divisió.

Dos anys després accedia a la presidència una persona que anava a ser determinant en el canvi de la mentalitat de l’entitat. Arribava al càrrec Ángel Pérez Soler, pare de José Luis Pérez Páya, que va jugar en el At. Madrid, Reial Madrid, va ser internacional i president de la Federació Espanyola de Futbol, persona molt coneguda en l’àmbit futbolístic d’aquella època, cofundador del Real Alcodiam, València, Alcoyano i Ontinyent, a més de jugador dels tres primers equips i amb un enorme pes en la societat local, com a secretari general de l’Ajuntament d’Alcoi. En la seua designació va intervenir el mateix coronel del Regiment de l’exèrcit amb seu a la ciutat, Guillermo Prieto Madassú.

Aqueixa mateixa temporada, la 41-42, el Alcoyano es va proclamar campió regional de Primera Categoria, adquirint el dret a disputar la ‘liguilla’ d’ascens a Segona Divisió perquè llavors no existia la Tercera. Els blanc-i-blaus van acabar tercers, per darrere de Màlaga i Elx, aconseguint així una de les tres places, quedant sense ascendir Eldense, Cartagena i Còrdova.

I va arribar aqueixa màgica temporada 44-45. Un curs abans, el Alcoyano ja va tindre opcions de quedar campió de Segona però la possibilitat d’ascendir a Primera produïa unes certes reticències en la directiva blanc-i-blava, que veia que el club no estava preparat per a tal gesta. L’equip es va deixar caure en la recta final del campionat i va acabar quart. Aquell any el campió va ser l’Sporting de Gijón, subcampió va acabar el Múrcia i tercer va ser el Constància d’Inca.

El succeït va servir per a reflexionar i afrontar la nova temporada amb una altra mentalitat. Es van començar les obres de millora del Collao i es va encomanar a Ramón Balaguer el disseny d’una plantilla llarga per a afrontar el repte de l’ascens. El Alcoyano va tindre una primera volta molt regular, amb l’equip ficat en la zona intermèdia de la classificació.

Acabada la primera volta, llavors s’aprofitava l’aturada nadalenca per a jugar les primeres eliminatòries de la Copa del Generalíssim, aparellant-se els blanc-i-blaus amb el Sabadell, llavors equip de Primera, al qual va eliminar després d’empatar a un en la Creu Alta i guanyar 4-1 en el Collao. En la següent ronda es va aparellar amb el València, perdent 1-0 a Mestalla i empatant 2-2 en el Collao, amb els dos gols visitants obra de Món, llavors davanter centre internacional.

Es va reprendre la lliga i el Alcoyano va fer una segona volta espectacular. Clau va ser el partit contra l’Hèrcules, en el qual a més de la rivalitat provincial calia sumar que els dos equips lluitaven pel campionat. El Alcoyano va prendre una decisió insòlita, concentrar a l’equip en una masia prop de la Carrasqueta, propietat del directiu Jorge Aracil Pascual, anys més tard president blanc-i-blau.

El Alcoyano va guanyar 0-2 i es va posar a tir de pedra del lideratge. Aquell triomf es va veure entelat en part per l’empat (1-1) de la setmana següent en el Collao davant el Mallorca, que comptava com a porter al mític Ramallets. Quedaven dues jornades i l’equip estava a un punt del líder Hèrcules. Per darrere quedaven Reial Societat i Jerez a un punt i a dos, el Celta. Els blanc-i-blaus visitaven el camp del Jerez, un partit en el qual el guanyador s’assegurava la ‘liguilla’ o l’ascens directe. Es va imposar el Alcoyano per un inflat 1-4 després de remuntar una miqueta local dos minuts després. Aquell partit va ser retransmés per Radio Alcoi al camp del Collao, sent molts els afeccionats els qui no van voler perdre’s el desenvolupament de la trobada en directe.

A aqueixa alegria es va unir que l’Hèrcules, líder quasi tota la temporada, va perdre a casa del Constància, amb el que el Alcoyano va afrontar la jornada final com a líder, amb un punt d’avantatge sobre l’Hèrcules i a dos del Celta. El 20 de maig de 1945, amb un Collao fins als topalls, els blanc-i-blaus rebien al Ferrol, un equip de meitat de la taula però que en la primera volta havia sigut capaç de guanyar 2-1.

El Alcoyano d’aquell final de temporada no tenia res a veure amb el de la primera part de la competició, era una màquina perfectament greixada capaç de véncer a qualsevol rival. Els de Ramón Balaguer van ser implacables, van derrotar 4-1 als gallecs amb doblet de Botana i Quisco. L’onze per a la història va estar format per Quiles; Sáenz, Gil; Cano, Bolinches, Rubio; Mendi, Botana, Quisco, Costa i Pérez. L’Hèrcules va ser subcampió, tercer va acabar el Celta i quart la Reial Societat. Aquell dia l’Esportiu va jugar des de la primera mitja hora amb un menys.

Van ser molts dies de festejos populars per aquell ascens. La directiva va voler homenatjar l’equip contractant l’Atlètic Aviació, llavors filial del At. Madrid, per a la disputa de dos amistosos, un que es va celebrar en el Metropolità de Madrid el 3 de juny i que va acabar amb golejada blanc-i-blava per 1-5, debutant aquell dia dos jugadors que anaven a ser claus en les següents campanyes: Pitarch, procedent del Llevant, i Vidal, que arribava de l’Elx. Una setmana més tard, el At. Aviació va retornar visita, acabant la trobada amb una nova golejada, aquesta vegada per 4-1.

PASDOBLE DEDICAT

Encara va haver-hi tres amistosos més. Un el 17 de juny contra el Múrcia, llavors en Primera Divisió, com a homenatge a Ramón Balaguer, que no va tindre la resposta del públic esperada, als quals va caldre sumar un doble enfrontament contra l’Hèrcules, que també va ascendir a Primera, saldats amb un doble 2-1 per als blanc-i-blaus, tant en Bardín com en el Collao.

L’impacte d’aquell ascens també va transcendir a altres àmbits de la societat local, entre ells el de la cultura i el col·lectiu de músics. Un dels compositors més coneguts de l’època, Camilo Pérez Monllor, va decidir dedicar-li un pasdoble a l’equip sota el títol ‘Deportivo Alcoyano’, com a reconeixement a aquella gesta que va tindre repercussió en l’àmbit nacional. La partitura original es troba en els arxius de la Societat Musical Apol·lo.