Sergio del Olmo tracta de superar la ruptura amb la federació espanyola de tir amb arc

L’esport, sobretot quan parlem d’alt nivell, té la seua cara amable, que són la dels triomfs, les medalles en les grans competicions, que reporten no sols reconeixement esportiu, també prestigi social. Darrere de tots aqueixos èxits, generalment hi ha molt de sacrifici, una gran quantitat d’hores d’entrenaments, de disgustos per lesions o perquè un mal dia ha suposat tirar per la borda setmanes, fins a mesos d’una dedicació extrema.

la dada | L’arquer ha deixat l’alta competició després que la Federació Espanyola de Tir amb Arc no li renovara la beca en la Joaquín Blume de Madrid, després de sis anys

Però també hi ha una part menys coneguda, més íntima, en la qual entren en joc les emocions, els sentiments i en la qual l’esportista d’elit s’humanitza.

Aqueix costat més fosc, portava temps desgastant psicològica i anímicament les ganes de seguir d’un Sergio del Olmo que cada vegada trobava menys sentit a aquell despropòsit en el qual van acabar sent els seus últims mesos d’estada com becat per la Federació Espanyola de Tir amb Arc en el Centre d’Alt Rendiment de Madrid.

ANYS DIFÍCILS
La desconfiança en el seu mètode d’entrenament era cada vegada més evident i tampoc des de la Federació es va fer res per a frenar aqueixa progressiva deterioració de les relacions entre totes dues parts. Encara així, sent total la ruptura, Sergio del Olmo va deixar patent la seua inqüestionable qualitat com a arquer, proclamant-se subcampió d’Espanya de sala al començament de 2019.

És per això que el succeït l’estiu passat, quan la Federació va decidir no renovar-li la beca, que no es va estranyar i fins i tot en part era alguna cosa que desitjava després de sis anys allunyat de casa. Confessa que al principi “la sensació va ser una sensació estranya. Després de tant de temps, d’haver viscut tantes experiències, veure’t de sobte fora és una cosa trista, encara que també vaig sentir un alliberament que necessitava. Han sigut molts mesos de sofriment, de veure que la teua pròpia Federació t’aparta i no confia amb tu. La situació havia arribat a un punt, que era el millor separar els nostres camins. Va ser dolorós perquè en el seu moment em vaig anar amb una il·lusió, que era arribar a ser un gran esportista i aqueix objectiu l’he aconseguit a mig fer, em vaig quedar en el camí perquè vaig tindre molts obstacles. Ara mateix allò forma part del passat i solo em preocupa el present, encara que em conec i no descarte a tornar”.