Diego Mir compleix la seua segona temporada en la lliga italiana d'hoquei

El seu interés per tot el que succeeix a la nostra ciutat queda clarament reflectit en els primers instants de la conversa telefònica, quan després de la preceptiva salutació, no deixa passar a la següent fase de l’entrevista, preguntant de seguida per la situació i les seues conseqüències del virus a Alcoi, el seu volgut Alcoi que tant enyora ell i la seua família. Diego Mir no oblida que ací va començar una nova vida, totalment diferent a la que portava en l’estressant Buenos Aires natal com a empleat d’una multinacional de la fotografia.

Eren els primers anys després del canvi de segle, les coses s’estaven posant mal i va decidir vindre’s al país dels seus avis, on encara mantenia arrels familiars a Catalunya, aterrant en la desconeguda Alcoi, una ciutat l’equip d’hoquei de la qual anhelava inscriure el seu nom en la denominada millor lliga del món. Dos anys després d’arribar com a reforç important, ja com a entrenador després de penjar encara jove els patins, portava al Patín Alcodiam en 2003 a la OK Lliga, en el que va ser una de les majors gestes de l’esport local en la seua història.

la dada | El tècnic hispà-argentí va estar catorze temporades en el Patín Alcodiam, dotze d’elles en la seua banqueta. Va aconseguir dos ascensos a OK Lliga i va aconseguir que l’equip estiguera nou temporades en la considerada millor lliga del món

El que molts van creure anava a ser un pas fugaç, el Patín Alcodiam no sols va acabar consolidant-se en la millor lliga del món, sinó que Alcoi es va convertir en el trampolí de moltes promeses que es van donar a conéixer a la nostra ciutat, des d’on van fer el salt als equips grans de la lliga espanyola i fins i tot algun d’ells va aconseguir debutar en la Selecció, cas de Raúl Marín o Toni Pérez. Al final van ser catorze temporades consecutives, amb dos ascensos a OK Lliga, nou campanyes en la màxima categoria, una Final Four de la Copa CERS en 2012 (disputada en Bassano) i l’únic títol que figura en les vitrines del club, el de campió de la Copa Príncep d’Astúries.

En 2016 va decidir posar fi a la seua etapa en el Patín Alcodiam i afrontar nous reptes. Després de tancar el seu compromís amb el Matera de la lliga italiana, un problema de la seua presidència amb aquesta competició va portar a la retirada d’aquest equip i quedar-se sense banqueta.

Després d’un temps, va fitxar pel Sant Just de Lliga Catalana i al gener de 2018 va arribar l’oferta del Breganze, un etern aspirant a títols a Itàlia al qual va fer campió de Copa un any després, en 2019, per quarta vegada en la història d’aquest club del ric nord, prop dels Alps, després dels seus títols anteriors en 1968, 1975 i 2015.