Mario Barrera, l’home tranquil
Darrere d’eixa imatge cuidada al detall, de veu per moments quasi murmurador i d’home aparentment tranquil s’oculta tot un personatge que ha desenvolupat la seua carrera professional en cinc països diferents. De fet la seua vida fa a penes un mes passava per la freda Polònia, on exercia com a director esportiu d’un club de Segona Divisió. No obstant això, va arribar aqueixa trucada que va pensar mai anava a produir-se i va assumir la responsabilitat de redreçar una nau a la deriva. Sota la batuta de Mario Barrera, fill de pare que era jutge i membre d’una família amb sis germans, un d’ells va arribar a jugar en la albicelest amb Maradona, l’Alcoyano ha redreçat el rumb, però sobretot ha tornat la pau social al club i la seua afició torna a creure en l’equip.
El hui entrenador del Deportivo va créixer en un paradís natural, en una xicoteta localitat de tot just 5.000 habitants, de nom Hernandarias, a la província de Ríos, a uns 300 quilòmetres de la caòtica Buenos Aires, situada en la desembocadura del riu Paraná amb el mar, el segon més important de Sud-amèrica després de l’Amazones.
Fundada per un espanyol, Hernán Arias de Saavedra, es tracta d’una localitat que per la seua privilegiada ubicació es dedica fonamentalment al turisme, multiplicant la seua població en època estival. El nexe d’unió familiar era el futbol, la passió del seu pare, que per a la seua satisfacció va veure com el seu fill Rolando va arribar a ser un dels millors jugadors de la seua generació.
Una llegenda del futbol argentí, Griffa, que durant deu anys va jugar en l’At. Madrid, li va veure jugar en l’equip del seu poble i dos mesos després ja estava jugant en Primera Divisió. Ho va fitxar el Newell’s Old Boys de Rosario, des d’on va fer el salt ràpid a la selecció argentina sub’18, coincidint amb una generació irrepetible de jugadors, en els quals a més de Ramón Díaz i Calderón estava Maradona. No va tardar el futbol europeu a fixar-se en aquell talentós migcampista, amb una esquerrana impressionant per a llançar les faltes, sent el Mallorca qui el va reclutar i durant diverses temporades va ser l’ídol del desaparegut Lluís Sitjar.
Un 9 molt físic
Al seu deixant va anar creixent un espigolat Mario, dos anys menor, que era un 9 molt físic. Un any després del fitxatge de Rolando a l’illa, va arribar el seu germà menor per a jugar en el filial de Tercera Divisió, entrenat per Serra Ferrer. Aquell davanter corpulent no va quallar i va ser cedit a diversos clubs, entre ells el Crevillent, on va conéixer a la seua esposa Rosa, amb la qual es va casar amb 21 anys i va tindre dos fills, Mario i Jair. Com el seu germà Rolando, també va passar pel futbol francés, fitxant pe l’Olympique Avignon de Segona Divisió. Aquella etapa va durar a penes una temporada, a l’any següent va decidir tornar a l’Argentina, jugant en el Douglas Haig, també de Segona. Van ser anys en què el jove Mario Barrera no acabava de trobar el seu lloc en el futbol, fins que la seua vida va donar un important gir en acceptar un càrrec polític a l’ajuntament local com a coordinador d’esports que va compatibilitzar amb els seus últims anys com a jugador. “Va ser una etapa molt gratificant, sobretot perquè vaig tindre l’oportunitat de col·laborar en un projecte per a ajudar els xiquets amb menys recursos de la zona, xiquets als quals els pares ni els escolaritzaven, allí els donàvem menjar, havien professors i només anaven a la seua casa per a dormir”, record.
Eixa enyorança familiar per Espanya, va portar a replantejar-se un retorn que es va fer a través del futbol, arran d’una oferta per a entrenar al Lorca en Segona B, banqueta que no va arribar a ocupar perquè mancava d’aqueixos tres anys d’experiència en la Primera Divisió argentina que exigia la normativa espanyola. La seua taula de salvació va ser una amistat que li va proposar treballar a l’Ajuntament de Coix, localitat en la qual té fixada des de llavors la seua residència, com a coordinador d’esports. Paralel·lament va sorgir l’oferta per a entrenar a l’Elx Juvenil de Divisió d’Honor. Una vinculació que es va prolongar durant deu anys. “Tot un màster de la vida”, defineix aquesta etapa l’hispà-argentí.
En l’entitat frangiverda va passar per tots els escalafons del club, des d’entrenar la base a fer informes per a la secretaria tècnica, ser el director esportiu del club, estar com a ajudant del primer entrenador i fins i tot ser entrenador interí amb
Lico. Mentre el seu treball de despatx era molt valorat, la seua felicitat era incompleta perquè la seua vertadera ambició era tornar al “verd” com li agrada dir. Anava a tindre un segon intent fallit, va anar a l’Oriola, on després de ser nomenat entrenador no va poder ni tan sols estrenar-se perquè el club va canviar de propietari.
LLIJA L’ARTICLE COMPLET EN L’EDICIÓ IMPRESA DE EL NOSTRE CIUTAT DEL DISSABTE 13 D’ABRIL DE 2019