El pare del futbol sala femení local

El seu gran pecat o potser el gran encert de Juanjo Valls, mai se sabrà, va ser moure’s en un esport com el futbol sala que a la nostra ciutat va estar a l’ombra del futbol que centrava tots els focus. En un altre esport socialment millor considerat, el seu reconeixement hauria sigut un altre molt diferent, pel molt que ha guanyat i la qualitat del que ha aconseguit en més de tres dècades de dedicació.

El que ningú li llevarà a Juanjo Valls és la consideració de pare del futbol sala femení local, on va ser tot un avançat al seu temps. Fa vint-i-cinc anys –vint-i-sis amb la temporada en curs– va posar la primera pedra del que és hui dia el Santa Rosa, actual líder de la Lliga Autonòmica i durant una dècada un dels estendards d’aquest esport a nivell de la Comunitat Valenciana, amb un ascens inclòs a Primera Divisió no consumat per una impugnació amb cert rerefons econòmic. Durant molts anys va ser el viver d’equips més poderosos amb la promesa de beques per a estudiar o d’alguna xicoteta compensació econòmica.

Del seu ull a l’hora de triar i formar jugadores van sorgir noms com els de Sara Navalón i Tere, que van arribar a vestir la samarreta de la selecció espanyola, o de Mónica Castillo, capitana durant molts anys de l’Universitat d’Alacant, el millor equip valencià de l’actualitat i candidat al títol de lliga. Altres noms que van arribar a jugar al màxim en el seu esport van ser Neus Jover, Elena Collado o Ángela Mingot. Està el cas de Aitana Girbes, que per raons de treball va renunciar a fitxar per clubs de superior categoria, o el de la seua pròpia esposa, al sempiterna capitana del Santa Rosa, Sandra Fuster, que va jugar dos campionats d’Espanya amb la Selecció Valenciana.

Pot llegir l’article complet en l’edició de El Nostre del dissabte 19 de gener.

Foto: Actual plantilla del Santa Rosa que és líder de la Lliga Autonòmica.