No diga Gómez Mulas, diga gol

Avui dia, on el gol és or pur, el seu prodigiós salt per a cabotejar per sobre del central de torn, costaria una vertadera fortuna en el mercat futbolístic. “Molts dels companys i entrenadors que he tingut em diuen que em vaig equivocar d’època per a nàixer, que avui seria el rei”. Qui així és expressa és Juan Gómez Mulas, ídol ‘ochentero’ i ‘noventero’ d’aquell Alcoyano que donava els seus primers passos en Segona B i es va estrenar en un play-off d’ascens a Segona Divisió.

Malgrat el temps transcorregut, Alcoi, l’Alcoyano i, de manera particular, el Collao, segueix sent especial per a algú que ja és avi i té al seu nét en el Juvenil B del Reial Madrid. “No té gens que veure amb mi, jo era un rematador pur, dels quals avui ja no existeixen, ell també és davanter com jo, però li agrada encarar i jugar, dels quals es porten avui dia”, assegura.

Gómez Mules es va anar del futbol però el seu cap encara té molt fresca aquella etapa com a blanquiblau, “la millor de la meua carrera, on veritablement em vaig sentir futbolista. Vaig gaudir molt aquells anys. El Collao era la meua casa, la meua habitació, el lloc on més feliç he sigut com a jugador”, recorda.

Tots els anys sol venir de vacances a Benidorm. Aquell vincle amb la nostra ciutat no ho ha perdut com demostra el menjar que li van preparar aquesta setmana alguns amics del seu pas per l’Alcoià.

Entre excompanyers com a Mundo, Javi Porras o Santi, el mític Manolo Cano, els expresidents Agustín Giner i Didí, el directiu Camilo Vercet o els aficionats José Carlos Pla i Archi van estar abrigallant-li i recordant una de les etapes més felices de la història de l’Alcoyano.

TRENTA-SIS ANYS DESPRÉS

Gómez Mules va arribar a l’Esportiu a la fi d’any de 1982. Va ser Juan Muñoz qui li’l va portar a l’Esportiu. Ell estava en el Cacereño, cedit pel Salamanca. Va debutar marcant un gol, com no podia ser d’una altra manera. Va ser un 9 de gener de 1983 contra el Ceuta. Aquell dia l’Alcoià va guanyar 3-2. A més de Gómez Mulas, van marcar Lima i Luengo. Va estar una altra temporada més i després va tornar en una segona etapa.

Es va marxar al Olímpic de Quique Hernández i després va recalar en un Benidorm que va apostar fort pel seu equip de futbol, per a tornar en aquella recordada campanya 90/91, en la qual l’Esportiu va finalitzar cambra i va disputar el seu primer play-off d’ascens. “No vaig viure una altra temporada com aquella. Guanyem al Barça, a l’Hèrcules… Partits de 3-0 i 4-0. L’ambient en el Collao era increïble. Aqueix any vaig fer 37 gols, 33 d’ells en lliga. Vaig arribar a anar màxim golejador de totes les competicions nacionals. En el Collao jugàvem de memòria. Pilota a Txetxu Delgado, obria a banda a Món, que les agafava totes, i centre perquè jo rematara. Món, *Edu i jo formàvem una davantera que ens enteníem d’allò més bé”.

Va estar una temporada més i va deixar l’Alcoià. Va fitxar pel Gandia amb Paco Parreño d’entrenador, després es va anar al Macael, on al tercer partit es va destrossar el genoll dret i va decidir abandonar el futbol. “La meua pena en tots aquests anys és que els meus genolls no em permeten ni jugar una ‘pachanga’. Veig una pilota i encara tinc el ‘gusanillo’ de voler anar a per ell, però no puc”.

Actualment és funcionari de parcs i jardins en l’Ajuntament de Salamanca. Fa més de dues dècades que no trepitja el Collao, amb motiu del partit de veterans contra el Reial Madrid. L’última vegada que va veure al seu enyorat Esportiu en directe va ser en el Bernabéu contra el Reial Madrid en Copa. Gómez Mulas està al tant de l’actualitat de l’Alcoià, sap que aquesta temporada commemora la seua 90 aniversari i li agradaria participar en algun acte que s’organitze entorn d’aquesta efemèride. “Per a mi la distància no és un obstacle, vindria encantat”. Dita queda.

Foto: Gómez Mulas, abrigallat per excompanyers i amics en un menjar celebrat la setmana passada.