74 raons
Com moltes altres vegades parle des de la barrera. Agafant el que escolte ací i enllà i procurant fer-me una composició del succeït a partir de detalls nimis. No tinc cap potestat damunt del tema del que els vaig a parlar però, la indignació davant la sentència al respecte del cas Domus VI , em surt a borbollons i alguna cosa he de dir.
Diu la interpretació de la llei, en boca de jutge, a qui respecte totalment, que no hi va haver negligència en la gestió de la residència d’ancians durant la pandémia. Agafe aire i compte fins a deu abans de seguir. Decideix anar als números, son freds i permeten rebaixar el soufflé.
Com considerarien vostès que va ser la gestió de qualsevol empresa que perdera el 52,86 per cent dels seus actius en any i mig? Descuidada, distreta, despistada… potser totes elles, veritat? I ens quedaríem curts. Vagen, vagen al diccionari i comproven si això no és la definició que dona la Real Academia de la Lengua de negligent.
Les xifres, i seguim amb elles, son espantoses; setanta quatre ancians dels cent quaranta que residien a Domus VI van morir durant el maleït coronavirus. En un panorama dantesc, “hecatombe” fou la paraula utilitzada pel metge de la UHD que visitava el lloc per a descriure el que es va trobar. Els ancians vius convivien en condicions més properes al tercer món, amb els cadàvers dels que anàvem morint –paraules textuals del fill d’una d’aquestes víctimes, a la cua de Correus quan vam començar a recobrar certa normalitat–. Falta de medis? Incapacitat per a reaccionar? Indiferència malgrat el que costa a cada família tindre als seus ancians a aquest lloc? De tot un poc. Culpa dels treballadors, superats com tots pel que estàvem vivint amb pocs recursos i cap resposta a les seues demandes, òbviament no. No son o no haurien de ser el objectiu de la justícia.
Escorcollem una mica a internet i trobem que darrere de Domus VI, apareixen tres fons d’inversió especialitats al negoci de la salut. I aquí, en eixa paraula, negoci, està el tec del bistec que deien antigament. Els que posen els bolívars per a muntar i gestionar aquestes residències –i qualsevol altre negoci vinculat a la salut– els importa entre poc i gens el benestar de les persones que viuen als seus establiments.
I és així perquè, tinguem-ho clar, aquests no son els seus clients. Sols és la matèria prima damunt la que construiran per als seus clients verdaders, els inversors dels fons, beneficis milionaris. Beneficis tan indecents que em resulta pudorós escriure’ls ací, però tan sols han de teclejar a Google per a poder trobar tota la informació i quedar-se, com jo, amb cara de fava.
Potser hi haga recurs contra la sentència. Potser els advocats, els aconsellen deixar-ho córrer, és un peix massa gran per a tan poca canya. El que si hauria d’aconseguir aquest tipus de sentència, és que nosaltres, la gent, continuarem lluitant per la sanitat pública, per millorar-la, per oferir-li més recursos.
La salut no potser mai un negoci. Per molt que s’empenyoren els neoliberals de torn que, a la vista dels beneficis que dona, no volen més que privatitzar-la.