50X50, hernandians
Aquella sement del camp oriolà
brollà fèrtil, vers a puny, punyent
lletra a lletra, gravada amb seny.
Des del cor i les entranyes
de l’interior de la Mediterrània,
des de la pèrdua pàtria Espanya
fins l’últim racó del Món sencer.
Molt a dir Miquel, molt a dir
el teu traspàs va ser un teatre
una tragèdia en dos actes;
s’obri ara el teló, embolcallat
en imatges florides d’artistes
convidant al públic a un tercer,
la resurrecció de la teua veu
en reminiscències intemporals:
“El hombre no reposa: quien reposa es su traje
cuando, colgado, mece su soledad con viento.
Mas, una vida incógnita como un vago tatuaje
mueve bajo las ropas dejadas un aliento”.
“No hay muertos. Todo vive, todo late y avanza.
Todo es un soplo extático de actividad moviente.
Piel inferior del hombre, su traje no ha expirado”.
Desposseït de vestit i sense equipatge
sols amb la mortalla lleugerament tacada
a qualls de sang esquitxes les imatges
que ressonen com cançons de bressol
“en tu risa en los ojos
La luz del mundo”, els feres teus
l’home despullat per sempre, etern.
(Dedicat al poeta Miguel Hernández, amb motiu de la mostra col·lectiva “Homenatge a Miguel Hernández, a la Llotja de Sant Jordi).